a cura d'Enric Baixeras Sastre
signatura saumells

Saumells concebé la imatge humana segons diversos tipus o patrons, i els repetí sovint, amb algunes variants. Inicià aquest exercici a mitjan segle passat. Un dels primers arquetips és una figura “abismada” amb els membres contrets, que suggereix sobrietat, concentració, isolament, renúncia…

A l’art català hi ha antecedents d’aquesta figura. Fa un segle, Barcelona vivia la lluita de classes, amb vagues i fets violents. En aquella ocasió, va sorgir un corrent al qual hi ha qui anomena anarquitzant. Tres artistes eminents van coincidir a produir “abismats”: Isidre Nonell, les gitanes; Carles Mani, els alienats, i Pablo Picasso, els miseriosos de l’època blava. Durant molt de temps, part de la societat, i dels crítics, van menystenir-los. Finalment, els van classificar separats del modernisme amb el nom de postmodernistes. Saumells, conscient de la controvèrsia històrica provocada pels anarquitzants, en crear els seus abismats, obrí de nou el tema per dir-hi la seva.

Lliguem aquests caps a l’empara de l’autoritat del crític Rafael Benet, que afirmà que “sobre Nonell, Mani i Picasso es desenrotllà l’art vivent català posterior”.

© 2010 Museu d'Art Modern de Tarragona