Diputació de Tarragona

 
MAMT Virtual
 

 
Aprenem jugant
 

 
Logo MAMT Pedagògic
 

 

Pots trobar-nos a:


Facebook
Flickr
Twitter
YouTube
RSS
 
 
Et trobes a:   Portada > Exposició permanent > Transició

Transició


El pas del s. XIX al s. XX

A les comarques de Tarragona, els artistes que visqueren el pas del segle XIX al XX, mentre que en pintura, majoritàriament, van seguir pautes academicistes, en escultura s’obriren a noves tendències i travessaren fronteres.

 
Josep Tapiró (Reus 1836 – Tànger 1913)
Josep Tapiró, Noia italiana

Company i amic de Marià Fortuny, es formà a la seva ciutat natal i posteriorment a Barcelona i Madrid. Més tard, residí a Roma durant un llarg període de temps. Tot acompanyant Fortuny viatjà al Marroc, país que el seduí i on fixà la seva residència el 1874. La seva obra va ser guardonada en certàmens nacionals i internacionals i es troba conservada en grans museus i col•leccions públiques i privades de tot el món.

 
Josep Sancho Piqué (Marçà 1872-1959)
Josep Sancho Piqué, Les Gràcies

Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, realitzà pintura de gènere com ara paisatges i retrats, i també cartells publicitaris per promoure turísticament la ciutat de Tarragona. Compaginà la creació amb la docència, i el 1916 inaugurà una escola d’art al carrer de la Unió de la ciutat de Tarragona que mantingué oberta fins als anys trenta.

 
Josep Nogué Massó (Santa Coloma de Queralt 1880- Huelva 1973)
José Nogué Massó, El Calvario de Sagunto

Format a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, completà els seus estudis a l’Escuela Española de Roma, residint a Itàlia fins al 1923 en què és trasllada a Jaén com a catedràtic de dibuix; fou també professor a Madrid i a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona.

La seva obra, emmarcada dins la línia realista, destaca per un gran domini de la tècnica amb una especial atenció als efectes lumínics.

 
Antoni Torres Fuster (Tarragona 1874- Barcelona 1945)
Antoni Torres Fuster, Paisatge

Inicià la seva formació a l’Ateneu Tarraconense de la Classe Obrera i la culminà a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Durant llargues temporades fixà la seva residència a Madrid. A més del paisatge, destacà en particular per les seves pintures de bailoras i cantaores típicament espanyols. L’historiador de l’art, Francesc Fontbona, diu que pintà un ideal de bellesa femenina propera a un simbolisme modernista.

 
Josep Cañas (Banyeres del Penedès 1905 – 2001)
Josep Cañas, Maternitat distreta

Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Vilanova i la Geltrú. El 1947, arran d’una exposició al Museo de Arte Moderno de Madrid, l’Instituto de Cultura Hispánica li adquirí un relleu per a ser instal•lat a la missió de Sant Carles Borromeu de Carmel, Califòrnia, a on es desplaçà per a la seva col•locació. Després descobrir Mèxic i la seva riquesa indígena; durant set anys transportà als seus dibuixos i escultures les diferents races d’aquell país. Aquest treball li suposa un ampli reconeixement internacional.

 
Josep Pujol Montané (Torredembarra 1893 – 1978)
Josep Pujol Montané, Ós

Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, es traslladà el 1912 a París on visqué i treballà fins al 1915, en que es traslladà a Itàlia on hi restà dos anys. L’any 1919 participà a l’Exposició d’Art de l’Ajuntament de Barcelona.

El seu àmbit de creació fou el món dels animals i realitzà les seves millors obres quan simplificà les formes, reduint els seus volums als trets essencials.

Als anys 30 s’establí definitivament a Torredembarra on fundà un taller de bibelots artístics.

 
Santiago Costa (Móra d’Ebre 1895- 1984)
Santiago Costa, Tennista

Cosí de l’escultor Julio Antonio, estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i després treballà com a col•laborador del seu cosí de qui rebé la influència classicista i el tractamente realista, en la seva primera època. Entre 1919 i 1925 realitzada una sèrie d’obres a Amèrica del Sud per retornar posteriorment a Madrid.

La seva obra parteix del concepte de bloc amb una important integració dins de l’espai cúbic. La seva característica dominant és la força i el moviment detingut. També conrea la pintura, amb temàtica paisatgista i escenes populars.