Diputació de Tarragona

 
MAMT Virtual
 

 
Aprenem jugant
 

 
Logo MAMT Pedagògic
 

 

Pots trobar-nos a:


Facebook
Flickr
Twitter
YouTube
RSS
 
 
Et trobes a:   Portada > Exposició permanent > Contemporaneïtat

Contemporaneïtat


Art Contemporani

La democratització del sistema polític que facilità el desenvolu-pament artístic intern i les relacions internacionals, així com la intensa comercialització del fenomen artístic, propiciaren, als anys vuitanta, un fort desenvolupament de les arts plàstiques. Tot i això, a la darrera dècada del segle l’entusiasme va decaure, però no així el treball i la qualitat dels artistes.

 
Bruno Gallart (Tarragona, 1941)
Bruno Gallart, Tors jacent

Escultor que inicia la seva formació a l’Escola d’Art i Oficis de Tarragona. Des dels anys seixanta celebra exposicions individuals i col•lectives en aquesta ciutat i altres localitats catalanes. És autor de diversos murals i monuments. Distingit, entre altres, amb el Primer Premi d’Escultura del Certamen Provincial de Tarragona (1962) i amb la Medalla Julio Antonio de la Diputació (1981). S’expressa a la seva obra a través de diferents materials i temàtiques.

En els darrers anys ha treballat en les obres escultòriques de la Sagrada Família de Barcelona.

 
Daniel Argimon (Barcelona, 1929–Alcanar, 1996)
Daniel Argimon, Cruïlla

Fou un dels primers artistes del moviment informalista català que es desenvolupà a la fi dels anys cinquanta. A mitjan de la dècada dels setanta compartí la seva residència habitual amb estades, cada cop més freqüents, a Alcanar.

La seva pintura, eminentment matèrica, també contempla la utilització del collage amb papers, cartrons, teles i elements extrapictòrics, amb els que aconsegueix una gran varietat de textures visuals. Treballa el color tant per aconseguir delicades harmonies com impactants i forts contrastos.

 
Jaume Solé (Valls, 1943 -2011)
Jaume Solé, Retaule de Sarajevo

Inicià la seva formació a Valls amb Josep M. Tost, i la culminà amb el pintor Josep Soligó a Barcelona, per retornar més tard a Valls on establí la seva residència.

Formà part, a la dècada dels setanta, del grup Un Nus, treballant per aconseguir la democratització de les institucions del nostre país. Dissolt el grup, continua una carrera ascendent en el camp de la pintura caracteritzada per l’esperit de recerca i renovació. L’omnipresència de l’home és la constant de la seva temàtica, treballant sempre en favor seu i la seva llibertat. Els incendis, les guerres, la violència o els problemes ecològics han estat sempre presents en la seva pintura.

 
Enric Adserà (Cabra del Camp, 1939)
Enric Adserà, Suite Oriental

Resident a Holanda, la seva obra comprèn gravats, pintures, collages, assemblages, escultures, etc. Utilitza en el seu treball elements que han estat prèviament usats, que ja han generat la seva pròpia història, dotant-los d’una vida nova.

Les seves composicions realitzades amb dibuixos, retalls de diari, paper, records personals, etc. Mostren una gran riquesa iconogràfica.

Suite Oriental pertany a la sèrie Les parets del meu taller, que es va exposar l’any 1992 en aquest museu. Tècnica mixta sobre fusta.

 

 

La Biennal d’Art de la Diputació de Tarragona

Amb la Medalla Julio Antonio d’escultura i la Medalla Tapiró de pintura, la Diputació de Tarragona instaura, l’any 1944, uns premis per al foment de la creació artística.

Aquest guardó tingué, en els seus inicis, caràcter anual, però amb el pas del temps ha esdevingut la Biennal d’Art tal com la coneixem avui dia.

 
Manel Llauradó (Reus, 1959)
Manel Llauradó, Sense títol

Manel Llauradó mostra, mitjançant la seva obra escultòrica, una preocupació per les qüestions de la forma i el volum; el seu llenguatge personal palesa clarament la suggestió per la torsió i l’elasticitat de la matèria. Habitualment treballa amb fusta i ferro. La qualitat del ferro que més li interessa és la seva capacitat elàstica.

La recerca d’un llenguatge propi l’ha portat a una àmplia activitat cultural que també contempla vessants alternatives com el SIEP, Sàpigues i Entenguis produccions, grup de creació col•lectiva.

24è Premi Julio Antonio d’Escultura, Biennal d’Art 1987.

 
Salvador Juanpere (Reus, 1953)
Salvador Juanpere, Teoria

Sobre un banc de trasllat, l’artista situa una sèrie de blocs de marbre que contenen elements desordenats d’una inscripció: “catàstrofes”.

L’obra inicial de Salvador Juanpere presenta una síntesi dual entre la realitat natural i la urbana a través de materials orgànics i sintètics relacionats.

Progressivament el seu treball s’orienta cap a l’ús de materials històrics com la pedra, el ferro colat o la fusta, mitjançant els quals l’artista planteja qüestions poètiques inspirades en el pensament dels últims paradigmes científics. El seu treball més recent pretén dirigir una mirada interna cap al procés creatiu artístic: el pensament, la tecnologia i els instruments propis de l’art.

31è Premi Julio Antonio d’Escultura, Biennal d’Art 2002.

 
Joaquim Chancho (Riudoms, 1943)
Manel Llauradó, Sense títol

Ha estat un referent per a molt artistes, tant com a professor a la Facultat de Belles Arts de Barcelona com per la seva obra honesta i conseqüent.

La seva producció pictòrica ha estat caracteritzada per un treball subtil. Les seves obres de gran format proporcionen harmonia i equilibri, gràcies a la precisió de les seves composicions, d’acurada ordenació, amb un traç controlat però mai simètric ni matemàtic. Sedueix la senzillesa de l’obra aconseguida gràcies a la lentitud, al temps esmerçat en assolir una obra ben feta.

24a Medalla Tapiró de Pintura, Biennal d’Art 1987.

 
Federico Sancho (Madrid, 1979)
Federico Sancho, Dinamo

L’artista Federico Sancho va néixer a Madrid l’any 1979, els seus anys d’experiència l’han portat a qüestionar l’art com a sistema alternatiu de coneixement, i a posicionar-se sobre la fina línia que separa ficció i de la realitat amb distància i ironia. Aquest artista madrileny ha exposat la seva obra en diversos punts de l’estat espanyol i estranger. Barcelona, Toledo o Madrid són algunes de les ciutats que han vist les seves creacions.

 
José Manuel Quintana Martelo (Roxos, 1946)
José Manuel Quintana, Semiòtica de la traducció

La trajectòria artística de Quintana Martelo ofereix interessants i fermes variants que s’han anat forjant al llarg del temps. En el dibuix troba l’element que li permet expressar les idees elementals que més endavant es potenciaran en la pintura, i el gravat li permet entrar en contacte amb el món del llibre i mantenir una estreta col•laboració amb creadors literaris. La pintura serà, però, l’essència del seu treball, creant un llenguatge propi que li permet, a través de la reflexió, assolir un alt grau de bellesa en les seves creacions. Tot i això, aquestes tres disciplines seran, molts cops, inseparables en la seva obra.

En aquests moments, l’artista també indaga en nous models d’expressió, com ara les instal•lacions, l’escultura i el vídeo.

23è Premi Tapiró de Pintura, Biennal d’Art 1980

 
Joan Casals (Tarragona, 1945 - 2011)
Joan Casals, Memòria del temps

Estudià a l’Escola Taller d’Art de Tarragona. Treballa en diferents suports, com ara el cartró o la pedra, tot barrejant signes i símbols amb grafisme, aconseguint una obra suggeridora amb reminiscències de cultures orientals i del món grecoromà. De vegades utilitza elements figuratius ubicats en espais indefinits, en els quals el moment del record i de les vivències personals prenen molta importància.

Les seves obres, molt elaborades amb la superposició de capes de pintures, juguen amb les transparències i les textures.

27è Premi Tapiró de Pintura, Biennal d’Art 1989.

 
Jep Cerdà (Tarragona, 1954)
Jep Cerdà, Eina de Txelarevo

Es formà a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, de la qual és catedràtic d’escultura i també en fou degà.

Al llarg de la seva trajectòria ha destacat per l’interès vers l’arquitectura i la riquesa simbòlica de les cultures àrabs i precolombines. Les seves obres s’estructuren en sèries basant-se en temes com l’Alhambra, l’obra literària de Jorge Luís Borges, o en formes derivades de la morfologia vegetal. La seva obra també es caracteritza per l’originalitat de les formes, la puresa dels volums, la riquesa de les textures i l’harmònic joc de plens i buits, en la millor tradició escultòrica.

 
Barbara Stammel (Starnberg, Alemanya, 1960)
Barbara Stammel, Hermana I

La pintura de Barbara Stammel expressa sentiments, vivències, lluita, dolor, plaer i tensions. Fa ús de la desproporció en la dimensió dels rostres, amb la finalitat d’intensificar la identitat expressiva. Hermana I conté força en la pinzellada i centra tota l’atenció en la mirada, cosa que li dóna una gran dosi de reflexió psicològica.

Podem parlar de la seva obra artística com un retorn a la pintura, i concretament a la figuració des de postulats conceptuals. L’entorn humà, especialment el rostre, adquireix la singularitat de ser concebut com un objecte. El tractament pictòric és el tradicional de la tècnica a l’oli, i els recursos plàstics estan orientats a plasmar la màxima expressivitat tot respectant l’espontaneïtat de la pinzellada.

31è Premi Tapiró de Pintura, Biennal d’Art 1998.

 
Kribi Heral (Biar, 1967)
Kribi Heral Reaccion-situacion (Kribi)

La pintura de Kribi Heral sosté un difícil equilibri entre el caos i l’ordre, la llibertat i el control i, al mateix temps, deixa entreveure una línia tragicòmica que no disminueix el grau d’espontaneïtat de les seves obres. Enfront del distanciament que pot imposar el suport sobre el qual pinta —el metacrilat—, comprovem un caliu expressat en la tendresa amb la qual maneja els materials.

Denuncia la relació de l’home vers el seu entorn, així com l’ús dels mitjans de comunicació com a via de manipulació. Això explica que la figura humana sigui l’element principal en les seves històries, tot i que en moltes ocasions ho mostri amb certa abstracció.

En l’obra d’aquest artista trobem un lligam entre diferents llenguatges, el pop i les subtils referències als teatrals gestualismes de dècades anteriors, així com els més recents grafismes. Tot plegat descansant en una base narrativa molt imbuïda pel surrealisme.

35è Premi Tapiró de Pintura, Biennal d’Art 2006.

 
Ana Sánchez (Salamanca, 1964)
Ana Sánchez, Sense títol

Aquesta obra està configurada per un collage d’imatges fotogràfiques de la seva pròpia mà, escanejades i reproduïdes com una sèrie compositiva. Tota la superfície esdevé una gran mar de mans acolorides que dibuixen dinàmics ritmes de desenvolupament circular.

Ana Sánchez ha realitzat una àmplia producció artística de composicions abstractes, i, en alguna ocasió, una mica barroques per l’acumulació d’elements. La seva proposta de llenguatge no diu, però sí emet una silenciosa crida visual. Busca la síntesi entre el que és banal i el que és profund, i pretén tant construir i destruir com expressar emoció i racionalitat a través de nous espais i noves fissures.

33è Premi Tapiró de Pintura, Biennal d’Art 2002.

 
Javier Muro (Pamplona, 1968)
Javier Muro, Summer

Summer 2005 és una hamaca que desconcerta a qui espera descansar en ella. El seient, símbol de l’estiu, conté unes fotografies amb un conill mort de fons. Tota ella una escultura inanimada.

Es serveix de l’estètica kitsch i els colors vius, concretament del verd de quiròfan, atès que, segons ell explica, en l’obra també hi ha quelcom de malaltia. Intenta dissimular la crueltat existent en la realitat de l’obra donant-li un aire poètic, és a dir, apropant-se al que ell anomena “l’estètica elegant del que és morbós”.

L’escultura de Javier Muro és com un pont que l’artista estén cap a l’individu i el món que l’envolta; el seu treball es basa en fotografies de base realista amb posteriors retocs a l’ordinador.

33è Premi Julio Antonio d’Escultura, Biennal d’Art 2006.

 
Antonio Alcàsser (Tirig, 1963)
Antonio Alcasser, Projecte Arbres IV

La trajectòria d’Antonio Alcàsser s'inicià en el món del gravat, i ha anat evolucionant cap a la pintura, aplicant noves tècniques a través de les quals crea un llenguatge propi per a comunicar-se amb l'espectador. Aquest artista ens ofereix una visualització en blanc i negre pràcticament en totes les seves obres.

En els seus darrers treballs vol plantejar el misteri de la vellesa i la relació de la gent gran amb els nens. Intueix una curiosa sensació entre homes i arbres; una relació entre els éssers humans i la natura, en la qual els arbres esdevindrien persones i les persones, arbres. Avis i néts componen una relació d'estima i solidaritat. Els avis són les nostres arrels; els néts, l'arbre petit protegit que es farà gran. Alcàsser aprofundeix, doncs, en aquestes relacions humanes que tenen la seva projecció en la natura..

34è Premi Tapiró de Pintura, Biennal d’Art 2004.

 
Josep Salmerón (Tortosa, 1964)
Josep Salmeron, Sense títol

Josep Salmerón compagina la creació i la docència artística. La perseverança i l’actitud que té Josep Salmerón en el seu treball són condicions per esbrinar el que no es pot dir en paraules, els fets de l’acció, l’acte de crear. Més que manipular la matèria, tracta que aquesta es manifesti. La seva obra, doncs, ens sacseja i ens impulsa a contemplar, a mirar.

Aquesta obra, segons Arnau Puig, evidencia algunes de les inquietuds radicals de la pintura del nostre temps: la preocupació per l’espai existencial i, ensems, per la indefinició en què l’existència individual de cadascú ha de recórrer.

32è Premi Tapiró de Pintura, Biennal d’Art 2000

 
Diego Pujal (Buenos Aires, 1971)
Diego Pujal, A mano

El treball de Diego Pujal té a veure amb el món de les claus i codis que sorgeixen de la nostra interacció amb aquest mitjà; en relació amb això, les seves pintures poden ser una eina, una clau o un enigma.

Diego Pujal (Buenos Aires, 1971) és professor de Pintura i mestre de Dibuix per les Escoles Nacionals de Belles Arts de Buenos Aires. Les seves obres parlen del buit, del que hi ha a la frontera. I de com a partir del buit –a partir de l’abisme– es poden construir objectes, formes, signes. Perquè a vegades el buit –el no-res– pesa més que la realitat i ens aclapara. “La bidimensió és un espai aliè a la nostra corporalitat. És, per antonomàsia, un espai conceptual i comunicatiu. Actua com a clau a un sector de la nostra percepció i del nostre enteniment.”

Ha realitzat diverses exposicions individuals i col·lectives entre Argentina i Espanya. Al costat de Verónica Coulter realitza la pintura escènica de diverses òperes per a l’empresa ITL de Barcelona: Il viaggio a Reims, Orfeo i Eurídice, Gaudí, L’elisir d’amore, Carmen, Manon, Death in Venice, Simon Boccanegra, Le nozze di Figaro i Salomé, presentades al Gran Teatre del Liceu i en diversos teatres d’òpera del món.

És artista resident a Hangar, Centre de Producció d’Art de Barcelona.

L’obra de Diego Pujal es troba en institucions com la Diputació Provincial d’Alacant, el Museu d’Art Modern de Tarragona, la Casa Nacional de Moneda, el Banco Central de Bolivia o el Museo Irureta, a Tilcara (Argentina).


 
Ester Ferrando (Reus, 1972)
Esther Ferrando, Silenci diari

Les recents instal•lacions que ha realitzat l’artista són una provocació per a que l'espectador reflexioni sobre alguns aspectes de la vida quotidiana. Parlen d'introspecció i d’individualitat.

D’ençà de 1995, quan realitzà la seva primera exposició individual a la sala Hortensi Güell del Centre de Lectura de Reus, Ester Ferrando ha exposat en diferents espais de la geografia catalana, i el 2004 al Centre d'Estudis Catalans de la Universitat de la Sorbona a París.

32è Premi Julio Antonio d’Escultura, Biennal d’Art 2004.

 
Albert Macaya (Barcelona, 1961)
Albert Macaya, Sense títol

En aquesta obra l’artista juga amb la corporeïtat tènue i fràgil i l’ombra lluminosa que l’obra mateixa genera; també planteja una nova visió dels espais buits i plens, una qüestió ben present en l’escultura actual.

Un tema que defineix el treball d’Albert Macaya és la recerca de la identitat en el món contemporani. L’autor treballa extensament en la idea de la construcció del coneixement i de la identitat.

Donant un cop d’ull a la seva trajectòria artística, podem afirmar que després d’una etapa en la qual es dedicà a la pintura, passà a treballar amb l’escultura com a terreny “que té més possibilitats per relacionar-se amb l’espai, de fer l’impasse cap a la instal•lació: fer passar el visitant a través de les peces, fer que se senti involucrat”, segons ell mateix expressa.

30è Premi Julio Antonio d’Escultura, Biennal d’Art 2000.